TOT VA COMENÇAR AMB UNA FESTA PRIVADA

Article publicar a  La Veu del Carrer

Tot va començar amb una festa privada

Tot va començar una nit, quan no es podia dormir. Tot va començar quan ens havien arrabasat la son, i només quedava el malson de la festa eterna, aliena, imposada, que es colava per entre les finestres amb rialles que semblaven una mofa d’aquell que vol dormir i no pot. D’aquell que vol descansar i no pot. D’aquell que ha vist com en els darrers mesos desenes de veïns han hagut de marxar del barri perquè els han desnonat o no els han renovat el contracte. D’aquell que volia marxar de vacances i no s’ho ha pogut permetre; d’aquell que aquest estiu s’ha quedat a casa, i en traspassar la porta ja no reconeix el barri en què viu. Perquè els barris, no ho oblidem, són els seus veïns, i això, a un barri com la Barceloneta, de carrers estrets i cases minúscules, travessa la vivència quotidiana de l’espai públic que és, més aviat, comunitari.

Tot va començar al Facebook, per alguna cosa és la xarxa social per excel·lència en què generar comunitat, la prolongació de la vorera de casa. El grup: «por la abolición de los pisos turísticos» metallenguatge privat que es va convertir en meanstream en un barri popular, perquè tothom empatitzava i entenia a què es referia eixe nom que després molts periodistes han trigat en desxifrar. I mentre la festa continuava als pisos en què abans vivien famílies, s’estenia al carrer, a la platja, a les converses de sobre-taula… augmentaven les queixes dels veïns, al districte, a la guàrdia urbana, a tothom que podia tenir capacitat d’intervenció sense que ningú fes res. O pitjor encara, deixant fer, que és la manera més perversa de promoure una activitat sense responsabilitzar-se d’ella. Quan l’administració no actua, la gent s’autoorganitza per donar respostes als problemes, i la festa es va convertir en indignació en una primera reunió al camp de futbol convocada a través de Facebook per mirar de donar resposta al problema. Espontaneïtat en la protesta per afrontar un problema estructural: es començà a sortir cada nit al carrer per tancar les agències d’apartaments turístics que romanaven obertes després de les 22:00. Cada cop més gent, i les agències tancaven. Llavors vingué el boom mediàtic. Si la Barceloneta era coneguda internacionalment fins ara, ho era només com un barri pescador d’atractiu turístic en la cosmopolita Barcelona. I de cop, els veïns revertiren el missatge: la Barceloneta el que tenia era un problema amb el turisme i les seves conseqüències.

Tot va començar a adoptar un altra dimensió: l’alcalde Trias tenia un problema polític a sobra la taula que va intentar desviar amb mesures d’impacte i poca eficàcia a llarg termini; els veïns d’altres barris es solidaritzaven amb la Barceloneta, bé perquè patien el problema, bé perquè preveien el que lis anava a caure a sobra. La Barceloneta com el mirall esperpèntic del futur de molts barris. I és aquí quan tot va començar a anar més enllà, perquè venia de molt més lluny: els veïns empoderats van filar més prim i deixaren de cridar contra el turisme de borratxera per començar a cridar «Barcelona no está en venta!». Del «jo vull dormir» al «variarà el model turístic l’Ajuntament de Barcelona?» que li preguntaven a Mercè Homs en el plenari extraordinari. Tot va començar en un pas del «jo» al «nosaltres», individualment i com a barri, les protestes de la Barceloneta han incorporat la dimensió de ciutat amb una rapidesa sorprenent, mentre els veïns de la resta del districte convocaven a les manifestacions sota el lema «tots som La Barceloneta».

I si «tots som La Barceloneta» el problema de l’alcalde Trias i Mercè Homs és un problema a tota Barcelona, que, per tant, no es solucionarà només amb mesures específiques per la Barceloneta, les quals, a més mantenen el mateix algoritme de distribució de beneficis i despeses de la indústria del turisme: beneficis econòmics privats, despeses econòmiques i perjudicis socials públics i comunitaris. Els veïns ho saben, els polítics també.

A la Barceloneta i a Barcelona tot va començar fa molt de temps, quan uns pocs, van començar a somniar amb una ciutat al servei dels seus interessos particulars. I muntaren les seves festes privades a les que acudien els representants de l’Autoritat portuària de Barcelona, Jordi Clos, els amics d’Apartur, els representants del tripartit i el bipartit que ara han estat substituïts per una CiU que ha volgut pujar encara més el volum de la música.
La seva festa privada començà fa molt de temps, però sembla que no trigarà gaire en acabar-se, perquè en eixa pas del «jo» al «nosaltres» les seves festes privades ja no tenen cabuda.